La trumfa calenta

He llegit amb avidesa la crònica del diari sobre les travesses de govern que ahir signava Marc Romero. És aquest un subgènere periodístic que m’entusiasma, perquè m’imagino que, al darrere de cada nom, hi ha hagut trucades intempestives, reunions discretes, negociacions i tota mena de pressions, i per acabar fent un joc d’equilibris que riu-te’n tu dels saltimbanquis xinesos del Cirque que fan girar plats i més plats dalt d’una canya. A dia d’ahir, excepte canvis de darrera hora (que encara són possibles o potser inevitables), a la pissarreta de les especulacions ja hi tenim assignat el superministeri de Presidència, Economia i Habitatge (Marsol), Turisme i Telecomunicacions (Torres), Ordenament Territorial (Ferré), Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat (Casal), Afers Socials (Marín), Educació (Riba, amb un interrogant). I cultura? On és cultura? Ni hi és ni se l’espera. És el germanet pobre, l’últim de la fila, l’aneguet lleig, la ventafocs, l’escarràs, la trumfa calenta. Segur que si Esports anés sol tindria més pretendents per ocupar la cartera. Des que tinc memòria, sempre ha estat el darrer ministeri a tenir titular, com si ningú no el volgués. De fet, la notícia fins i tot apunta la possibilitat que l’ocupi algun militant liberal, com a premi de consolació. Digueu-me innocent, però en un estat normal-normal hi hauria d’haver bufetades, empentes i cops de colze per sortir a la travessa per ocupar un ministeri que hauria de tenir un paper central en la gestió política, perquè és –o hauria de ser– essencial per a la projecció, cohesió i supervivència d’un país. Però, ai, serà que no.