Criptobiosi

L’Arseni Sugranyes és com un mico de mar, aquell crustaci que viu anys en criptobiosi, i quan el mullen reviscola. En el cas de l’Arseni, el factor ressuscitador no és l’aigua, sinó Sant Jordi. Ha tret novetat: El sospir del samurai coix, un llarg assaig en decasíl·labs, on reflexiona sobre les interaccions entre la natura i la societat en un context prepostapocal·líptic. Se l’ha autoeditat amb l’esperança de veure algun dineret. És la cúspide de la seva trajectòria literària, diu, i encara té l’esperança que algun dia sortirà a cal Grasset. El va presentar fa sis dies en una merceria de la Massana: no quedava disponible cap dels espais habituals. S’ho va prendre com un indicador del bon moment de la literatura andorrana. Eren cinc, i els va convidar tots a xips i a cervesa, que va comprar al súper del costat. Com que a Barcelona només li van oferir anar a signar en una llibreria de Nou Barris, de set a vuit del vespre (i gràcies al fet que eren coneguts d’un cosí), va concentrar tots els esforços al país: a Sant Julià i a la capital al matí, i a Escaldes a la tarda. Era conscient que la competència era ferotge, que havia de compartir espai i atenció amb els col·legues, i que una obra d’avantguarda no era l’opció més llaminera per al qui només compra un llibre l’any. Se sentia dins d’un aparador, com les senyoretes del Niewmark d’Amsterdam. En va vendre dos, però en va dedicar dos més, amb p. o.: una Torre dels russos i un Morts, perquè el David i l’Iñaki es van escapolir a fer un gintònic abans de l’hora de plegar i li va saber greu que els compradors marxessin sense signatura. I tothom content.