El gran dictador

Dissabte passat vaig tenir l’honor de participar en el 16è Dictat Nacional que el Servei de Política Lingüística promou entre els escolars del país. La matèria del dictat eren dos textos de Les ànimes sordes (Medusa, 2022), que els pobres finalistes –que ja havien estat objecte d’una eliminatòria prèvia– van haver d’escoltar amb atenció i reescriure fent el menor número de faltes possible. Enhorabona a tots els participants i en especial als guanyadors: no ho tenien gens fàcil. Com és habitual, hi havia algun parany: en concret, la paraula pamort, que sembla que va ser objecte de discussió sobre si havia d’anar escrita junta o separada. En fi. Vaig tenir l’oportunitat de fer-los una petita arenga, on afirmava que el coneixement de l’ortografia, la gramàtica i el lèxic és una eina indispensable per aconseguir la llibertat individual, perquè serveix per expressar les idees amb contundència i claredat en un món on contínuament ens bombardegen amb missatges febles i mig mastegats. Després del tràngol, els van regalar el llibre d’on havien extret el fatídic dictat, i una servidora els el va dedicar. Aquell va ser el millor moment del dia: veure tant de jovent capaç i competent, d’orígens molt diversos, que es reflectien en l’espaterrant diversitat dels noms que m’anaven dient o, en els casos especials (que eren molts) lletrejant: amb hac final, sense hac final o amb una hac intercalada, amb una ka aquí o allà, amb una ena o amb dues, amb una i grega al mig, amb una essa o amb dues…). Mentre hi ha dièresis, hi ha esperança.