Els indulgents

Sempre m’ha fascinat la capacitat catòlica per gestionar pecats i penitències. Tot són facilitats perquè el fidel eviti les penes de l’infern. Quan era petit, recordo haver anat amb el meu pare a complir la novena dels primers divendres de mes, cosa que et garantia que, un cop arribada l’hora indefectible de la mort, et consolava la certesa que tindries l’oportunitat de confessar-te abans del traspàs i fer net dels pecats: el que en diuen la “gràcia de la penitència final”. També havia tingut, em penso, un escapulari de tela, potser no tan eficaç com el que duien els soldats carlins amb el “detente bala” brodat, però que oferia certa protecció contra les atzagaiades del destí. Una drecera semblant és la indulgència plenària que el papa Francesc ha tingut a bé concedir als pelegrins que vagin al santuari de Canòlic la darrera setmana de maig, en commemoració del vuitè centenari de la invenció de la talla. Per cert, cal fer un incís i aturar-nos en aquesta bonica paraula: invenció, que defineix el moment de la troballa d’una imatge santa, sovint en circumstàncies peculiars. Poca broma, amb les indulgències: per la seva culpa, Martin Luther va fer esclatar el cisma d’occident quan va clavar l’escrit amb les noranta-cinc tesis a la porta de la Schlosskirche de Wittenberg. Això sí: hem de tenir ben present que la indulgència plenària posa el comptador a zero i ens alliberarà d’haver de passar pel purgatori, un no-lloc que imagino que ha de ser com la sala d’espera d’un dentista, amb tot de revistes velles i fil musical amb els 40 Principales. Però millor això que les calderes.