Excuses

És bonic que hi hagi emprenedors, gent que inverteixi capital i es jugui els quartos en un negoci, que faci previsions de vendes i esperi que li vagi bé, que pugui fer forat entre la ferotge competència i aconsegueixi una clientela fidel que n’asseguri la viabilitat. Un cop feta l’apologia de l’esperit emprenedor –del que jo no en tinc ni una engruna– he de meravellar-me per la capacitat (o patxorra) que tenen alguns per obrir un establiment al centre de la capital que podria estar perfectament instal·lat a Greenwich Village o al Soho, sense tocar res en absolut. El nom, l’oferta de productes, un missatge vagament motivador pintat a la façana: tot en un anglès impecable. Impulsat per conèixer més de prop l’abast i els motius d’aquest amor incondicional a la llengua de Shakespeare i de Joyce, i de l’aparent menysteniment envers la llengua del país, hi vaig anar a treure el cap. Em van oferir la carta, però, oh meravella: la tenien en castellà. Els vaig preguntar si hi era en la llengua del país, no fos cas que la donessin tan sols als clients antipàtics i repatanis. Em van dir, molt amablement, que no: però sí que estava disponible a través d’un codi QR, aquest procediment tan empipador i poc pràctic que es va escampar per raons pandèmiques. Preguntada sobre els motius pels quals la carta no la tenien impresa i plastificada, com sí la tenien per a d’altres idiomes, la resposta de l’encarregada va ser antològica. “És que només fa una setmana que hem obert.” Hi ha excuses molt sòlides. M’ho he deixat damunt del piano. El gos s’ha menjat els deures. És la primera vegada que em passa. Però aquesta és realment de mal pagador i suposo que no hi ha hostilitat, sinó indiferència. Els desitjo el millor: èxit i números positius. No ha de ser fàcil. Ara, que també m’agradaria que no em facin sentir com si fos un àlien torracastanyes al meu país, que és tan petit.