L'eco trist

La visura d’avui és com un eco tristíssim de la d’ahir. No vaig conèixer Marc Pimienta, però teníem amics comuns i precisament dissabte estava amb un d’ells quan li van comunicar la notícia, inesperada, colpidora, fatal: un conductor borratxo i sense carnet l’havia atropellat mentre anava en bicicleta per Cornudella del Montsant. Totes les morts són absurdes; totes les morts per accident de trànsit encara en són més, i si el factor desencadenant de l’accident és anar drogat o begut al volant, el nivell d’absurditat és estratosfèric, i no puc ni imaginar-me el dolor de la família i dels amics, a qui dono un condol que en res no podrà ajudar-los. Tenim un gravíssim problema –de salut pública i de convivència– amb l’alcohol i amb les drogues, i fem veure que no passa res i amaguem el cap sota l’ala. Tenim tan associat el consum al concepte de diversió i d’una sana normalitat que qualsevol intent de reflexió topa amb una sòlida constatació: a molts ens agrada beure i anar torrats i no acabem de tenir clars on són els límits, perquè a nosaltres, que som tan especials, no ens pot passar mai cap desgràcia. Ahir mateix, el diari publicava que la nit de dissabte a diumenge havien detingut quatre conductors per circular, com diuen els anglesos, “sota la influència”. Quatre són només els que van ser detectats i capturats pel sedàs policial: estaria bé saber quina és la proporció d’enxampats repecte al total d’automobilistes beguts, que deu ser una petita mostra. No sé si hi ha estadístiques bones, ara que ho mesurem tot: potser ens enduríem un ensurt.