Oh, testa coronada

Això de la monarquia és un fenomen polític que més aviat em repel·leix. Només en salvaria les dinasties escandinaves —i encara— i el nostre llustrós sistema de la cosenyoria, per raons historicosentimentals. Això no treu que reconegui que els anglesos ho fan molt bé: han aconseguit que la mateixa litúrgia, que ens pot semblar antiquada, ridícula o absurda, encarni l’essència de la institució i la faci eterna i perenne. Sí, és clar, hi ha dissidents i repatanis, i en aquella revolució puritana liderada per Cromwell a mitjan segle XVII van decapitar d’una destralada Carles I cent quaranta-quatre anys abans que els francesos s’atrevissin a fer-ho amb Lluís XVI. Però ara ja tenim al tron Carles III. Una cosa se li ha de reconèixer: el gust musical, i només per això ha valgut la pena tant de paperot i aquella exhibició de barrets grotescos. Vam poder veure Sir John Eliot Gardiner dirigint la més delicada màquina de cantar que hi ha avui al món: el Monteverdi Choir, amb els English Baroque Soloists. Gardiner, que és el representant de Bach sobre la Terra, va escollir tres peces del Kantor de Leipzig. Però Gardiner també va arriscar, que és el que s’ha de fer en aquestos casos, i va oferir als ulls del món un extrardinari motet d’Anton Bruckner, Ecce sacerdos magnos, amb l’acompanyament de tres trombons. Després va sonar, faltaria més, música de Henry Purcell i de Georg Friedrich Händel (que, a més, estan enterrats tots dos a Westminster). Això sí que és pompa i circumstància. Que Déu el salvi (bé, que faci el que vulgui).