Lo pollí

No en direm el nom. Aquesta setmana passada hi ha hagut un debat intens sobre com s’ha actuar amb aquest individu, que cada dia que passa es boteix més i gaudeix tensant la corda de la provocació. Què es pot fer? La primera opció és clara. No se li ha de donar cap publicitat, perquè és el que busca, perquè viu de la polèmica, de la confrontació, s’alimenta del mal rotllo i de la indignació que genera entre el que ell considera éssers inferiors. Té una legió de seguidors –amb qui comparteix valors– que li riuen totes les gràcies. Parlar-ne, encara que sigui malament, només fa que convertir-lo en un heroi, o sigui que és millor castigar-lo amb la indiferència. La segona opció diu que com més se’l posi en evidència i més es difonguin els vídeos que penja, més oposició trobarà i més difícil serà que se li tolerin les imprudències, les amenaces, la fatxenderia. Combatre’l amb les seves mateixes eines. Fer veure que no passa res és deixar-li via lliure i fer que se senti impune. Realment no sé en quin punt hi ha la virtut. No hi ha una media res. O fas una cosa o fas l’altra. Ignorar-lo i fer que desaparegui del radar de les nostres xarxes és una operació relativament fàcil. Però que no el vegem no vol dir que deixi de fer el ruc i posar en perill qualsevol. Representa tot el que repugna una part considerable de la societat andorrana: la prepotència, el classisme, l’ostentació, la mala educació, la barroeria, fins i tot la submissió lingüística. Sota la capa del cel hi cap tothom. Totes les maneres de viure són legítimes, però el problema el tindrem el dia que algú prengui mal.