Linotípia

Són coses que passen, sovint en el moment més inoportú. Per exemple, quan estàs pronunciant un discurs d’investidura, cosa que, en el decurs d’una vida humana no sol succeir gaire sovint. La calor –en aquell moment es parlava del risc d’incendis–, els nervis, la tensió ambiental i la responsabilitat. L’emoció, també. La retransmissió televisiva del succés va ser tècnicament impecable, i és just i necessari reconèixer la delicadesa i els reflexos del realitzador, que va reaccionar a temps i ens va estalviar veure el moment concret del desmai. Va punxar la imatge de la companya de partit del candidat, que, alarmada pel que veia, es va aixecar de seguida per atendre el cap de files que defallia en acte de servei. En comptes de recrear-se en els detalls, el senyal televisiu va ensenyar-nos com reaccionaven els consellers, amb rapidesa uns, amb més parsimònia els altres. N’hi havia que s’hi implicaven, i altres, més prudents o volent no molestar, s’ho miraven des de l’escó. Alguns, els més experimentats o els més decidits, eren al costat del faristol, d’altres anaven a buscar aigua, i els de més enllà trucaven als serveis d’emergència (no hi havia cap metge a la sala?), fins que de seguida es va veure que tot havia estat un ensurt inoportú. Durant uns minuts, l’hemicicle va deixar la fredor i el càlcul interessat de la política i es va convertir en un espai solidari, humà, divers, representatiu d’aquella feliç expressió que resplendeix al diploma de regulació del Consell de la Terra del bisbe Tovia del 1419: “on tants caps, tants enteniments se demostren”.