Salimandra

L’altre dia, després d’una esperadíssima tarda de pluja, que havia caigut amb certa alegria, vaig veure passar una salamandra. Era a la vora un riu de muntanya, acabava de travessar el camí d’esporret per on baixava jo i se n’anava decidida cap a uns boixos. Resplendia, groga i negra, sota el sol que, tímid, havia acabat per empènyer els núvols que ho havien regat tot i il·luminava el final del dia. Es movia amb aquella parsimònia dels rèptils, que és lenta però constant. Ara una pota, ara l’altra. No sé si se’n va adonar de la presència de l’observador atònit, però no semblava gens alarmada per la intrusió, com si forméssim part de dos mons diferents i transitéssim per dos plans espacials i temporals que no tenien cap punt de contacte, ciutadans d’universos paral·lels. Anava fent, pas a pas, i al final va desaparèixer entre la vegetació. Confesso que no n’havia trobat mai cap, i que sempre que en veia fotos o dibuixos pensava que quin prodigi d’animal. Lluerts i serps i vidriols i serenalles, granotes i grapals, sí, sovint, però salamandres –les salimandres que en diuen– no, mai, i esperava amb il·lusió el moment de la trobada, si és que mai es produïa. Ara ja no ho podré dir, però no em trauré del cap la percepció que, més enllà del que nosaltres som capaços de percebre, hi ha tot un planeta secret, del que no en sabem gran cosa, que viu i bull, que es desplega en tota la seva riquesa quan no el mirem, i que, per molt que ens entestem a destruir-lo, acabarà guanyant la partida.