La porta aporta

Ha començat la campanya per a les eleccions municipals espanyoles i ràdio macuto m’informa que hi ha alguna novetat en la maquinària propagandística dels partits. No pel que fa als programes electorals, que són aquella barreja estranya de bones intencions, copypaste, llenguatge inclusiu i burocratesc, promeses inconcretes, pictogrames piratejats i fotos de les candidatures amb els absents incrustats per un cunyat manetes a cop de Photoshop. Tampoc per als mítings, que van perdent pistonada, i són aplecs tristíssims que només interessen els convençuts –i encara–, però que continuen celebrant per por a què diran. L’aportació que es veu que fa furor és, senyores i senyors, estimats nens que em llegiu d’amagat dels pares, un invent genuïnament andorrà: el porta a porta. Bé, potser no es tracta d’un invent-invent, però sí que a les Set Parròquies la tècnica del porta a porta va arribar a uns nivells màxims de sofisticació i eficiència demoscòpica. Diu la llegenda que els comitès parroquials sabien perfectament a quines portes anar a trucar: sobretot a les dels que no tenien una idea precisa del sentit del vot. A les dels convençuts potser no calia i a les dels contraris, tampoc. Però els veïns de baix han fet tard. Els aspirants a ocupar les poltrones municipals no ho tenen gens fàcil. Me’ls imagino picant a la porta i pregant en silenci perquè no hi hagi ningú a casa. Llavors deixaran, alleujats, una cartolina d’aquelles que hi ha a les habitacions dels hotels, com a senyal de pas, i continuaran pel camí de la penitència i l’expiació.