La temeritat

Un dia vaig cometre la temeritat de consultar els punts de la CASS, per calcular amb un simulador la pensió que em quedaria quan em jubilés. Mai no ho hagués fet: encara em tremola el dit. Vaig albirar un futur penós, instal·lat en la misèria, collint branquillons de llenya sense amo i herbes mastegueres, pixallits i fulles de malva als marges dels camins per no morir ni de fred ni de gana. Fins i tot vaig considerar donar el meu cos a la ciència perquè els meus éssers estimadíssims no haguessin de trobar-se amb el tràngol de finançar tota la faramalla fúnebre, i mirar de marxar d’aquesta vall de llàgrimes amb la màxima discreció possible i sense gastar. O això, o que em portin directament al canyet dels voltors, aufranys i trencalossos, a la manera dels tibetans que fan allò que en diuen l’enterrament celestial. Però ahir vaig llegir el diari i el meu ànim rebregat i pessimista es va reviscolar amb els nous números del Fons de Reserva de Jubilació. El president, Jordi Cinca, em va alegrar el dia en comunicar-nos que en tan sols els primers quatre mesos de l’any, el valor del fons havia augmentat gairebé un quatre per cent, cosa que, traduïda al llenguatge dels números trinco-trinco, suposa uns seixanta-quatre coma sis milions d’euros. Felicitats als responsables de la gestió d’aquest patrimoni comú. Ja no tinc (tanta) por. M’imagino, ara sí, una jubilació daurada, amb pedicura i drenatges limfàtics, viagra a go-go, ostres, camps de golf, bata de seda i un Cohibas cap al tard, amb el gintònic, veient com es pon el sol a Santorini.