La proximitat

Ahir, en la cerimònia de coronació dels nous ministres –enhorabona a tots, i també al cap de Govern– el primus inter pares, després de fer l’onze per onze destacant-ne les qualitats més destacades de cadascú, els va aconsellar que no s’allunyessin de la gent. Com a consigna directora, és perfecta, inqüestionable. Els polítics necessiten banys de realitat, el contacte estret amb els administrats, cosa que els vacuna de la temptació de fer volar coloms. Han de tocar de peus a terra, tenen l’obligació de prendre el pols a la societat, necessiten estar atents a tot el que passa i mantenir-se ben informats, han de tenir l’habilitat d’envoltar-se d’equips preparats i imaginatius, perquè no tenen ni idea dels reptes a què s’hauran d’enfrontar durant la legislatura, que seran peluts. No ha de ser gens fàcil, perquè al món hi ha molt de soroll, ens bombardegen amb missatges diversos i fins i tot contradictoris. Potser per això mateix seria perfectament defensable el consell en sentit contrari: la gent, si la tenim una mica lluny, millor. Tothom critica, i és lògic, el distanciament tecnocràtic, que els dèspotes il·lustrats van destil·lar en la famosa frase “Tout pour le peuple, rien par le peuple”. Però massa contacte també pot acabar per embafar i fer que prendre decisions sigui complicat, perquè per cada conciutadà raonable, intel·ligent i constructiu que trobis, pots ensopegar, tot seguit, l’equivalent en negatiu: un tocacampanes, un consparanoic, així com a un àtom de matèria li’n correspon un d’antimatèria. Proximitat sí, proximitatge no.