No serem moguts

Pensava que no arribaria el dia en què físicament em seria impossible complir amb aquesta visura diària. Hi ha dies que et fa mandra, o no saps on pouar, o et falla aquella petita empenta que converteix una redacció en prosa gairebé administrativa en un escrit mínimament llegidor. Ara fa dos anys justos que vaig començar a publicar-la. En tenia tres o quatre en reserva, per si de cas, com aquelles càpsules amb cianur que masteguen els espies en moments de gran dificultat perquè no caiguin en mans dels soviètics i puguin obtenir, sota tortura, qualsevol mena d’informació sensible. Els tinc preparats segons eventualitats: la grip, si em cau un test d’un balcó, m’atropella un patinet o soc detingut per algun crim que no he comès. Aquesta és la primera de les visures de reserva, a la qual només he fet algun petit retoc. Res de transcendent, en el meu cas. Simplement, estic malalt. Sense forces, sense ganes de fer res, amb tos de gos, decandiment general i unes poderoses ganes de jeure que només passen jaient. Descartat via test la covid –a què ens mirem ara com una rutina enutjosa, però com si ja fos de la família, un tiet llunyà i emprenyador– ha de ser un virus estacional d’aquells que pul·lulen per aquí, i que s’ho passen la mar de bé fent la punyeta a personal aprofitant qualsevol escletxa per infiltrar-se. No seré derrotat per una amenaça microscòpica, què s’ha cregut. Si demà no em trobo bé, encara tinc una bala a la recambra, i dues, si mai convé. No me la fotrà, el virus de la punyeta, no.