Levític

Ahir em llegia amb l’interès habitual la tribuna de l’amic Jordi Pasques, on glossava la desaparició de dos il·lustres personatges: l’Antonio Gala i Lluís Llongueras. Del primer no en puc dir gran cosa: em pensava que ja era mort, cosa que ja és un símptoma del greu que em va saber la notícia. En la mateixa setmana en què el grandíssim Martin Amis ens havia tocat el dos massa d’hora, l’espai de dol literari ja el tenia colmatat amb escreix i no m’hi cabia el del mel·liflu escriptor andalús. Del senyor Llongueras tampoc no en tenia una opinió formada, més enllà de quatre vaguetats i del record de l’aconseguida imitació que en feia a la ràdio el Toni Clapés. Segons se’ns diu, va aconseguir convertir la perruqueria en un art. No és poca cosa, perquè la majoria de barbers que van cuidar de tallar-me els cabells feien unes operacions més aviat rutinàries, gens imaginatives i amb nul·la ambició estètica. I ara que hi ha estilistes i mestres innovadors en la cosa de l'enginyeria capil·lar, és aquest un negociat que –per raons òbvies– no toco. No dubto que es puguin aconseguir proeses artístiques fent construccions admirables amb el cabell i amb la pell, però és que tampoc no em veuran mai fent cua en un gabinet de tatuatges. Soc un ensopit, ja ho sé. Però em va confortar, en la meva malenconia per les oportunitats perdudes, una cita del Levític (13,40), que va treure a col·lació el Jordi Graupera, un altre orgullós alopècic, i que diu, literalment: "Si un home perd el cabell i es torna calb, és pur". I és que sempre hem de fer cas al que ens digui el Levític.