La velocitat

Ara que he passat unes hores a Madrid m’he adonat d’un fet curiós. Segur que ja fa temps que és tendència arreu, qui sap si universal, ja, però pel meu tarannà eremítc, gairebé ascètic, no me n’havia acabat d’adonar. Resulta que ara la tendència és escoltar els missatges de veu de WhatsApp amb l’altaveu del telèfon i reproduïts ben bé al doble de velocitat. Ho he vist tres o quatre vegades en poca estona, o sigui que imagino que no és una simple coincidència, sinó que ha de ser un comportament normal. És molt curiós. Veus gent adulta caminant pel carrer mirant un mòbil que emet una mena d’espinguet de barrufet i a la tercera que trobes ja ho vius com si s’hagués fet tota la vida. Fa vint anys vam viure la revolució de la telefonia mòbil com un progrés que ens alliberava d’haver de dependre d’un fil. Podies trucar a l’enamorada sense por que s’hi posés un pare fiscalitzador, per exemple. Et comunicaves sense haver de cartografiar la xarxa de cabines. Mica a mica ho vam anar complicant. Amb els SMS, i després amb els serveis de missatgeria instantània, que ens obligava a fer absurds intercanvis de microtextos i a condensar un argument complex amb quatre paraules amb dibuixets. Ara, amb el ping-pong dels missatges de veu hem renunciat gairebé completament al privilegi de la conversa, al joc entre interlocutors, i ens dediquem a retallar les parts dels diàlegs, aïllar-les, encapsular-les, enviar-les a l’èter i, en el millor dels casos, a rebre un altre retall aïllat i encapsulat, que escoltarem al doble de velocitat, anant, això sí, molt de pressa cap a no se sap ben bé on.