Espartans

Servidor no hauria aguantat ni dos dies a Esparta. No hauria servit per formar part del mític exèrcit dels lacedemonis, ni en qualitat d’hoplita ni d’ilota ni de res de res. I és que no era gens fàcil, ser espartà. La canalla anava descalça i mal vestida estiu i hivern, i els pedagogs els sotmetien a tota mena de proves i vexacions per forjar-los el caràcter auster i dur. No els donaven de menjar i havien de robar-lo: els castigaven si els enxampaven, però no pel fet de robar, sinó per haver estat descoberts. No és estrany que els supervivents a una infantesa com aquesta, així que podien agafar una llança i un escut, es convertien en soldats temibles que provocaven el terror entre els ene­mics, ja fossin els cosins grecs o els pèrfids perses. Ara veus els espartans del segle XXI que aquest cap de setmana han fet una lluïda competició a Encamp i, home, no hi ha color. Potser sí, que s’ho imaginen, que són èmuls del rei Leònides, sí, aquell que va llepar a la batalla de les Termòpiles, contra Xerxes, fill de Darius. Però els veig corrent amunt i avall, traginant cadenes i troncs, arrossegant-se pel terra, enfilant-se per una sirga, enfangats, llançant javelines contra unes bales de palla i penso que estan més a prop dels concursants d’aquell programa japonès dels anys vuitanta que es deia Humor Amarillo que no pas de les falanges que van esclafar els atenencs a la guerra del Peloponès. Però res, endavant. Hi ha gent per a tot i convé que tinguem personal preparat per a qualsevol eventualitat.