Les petites coses

Ahir al matí estava encaparrat. Em preocupaven un parell d’afers sobre els quals no tenia cap control i tampoc cap responsabilitat, i això generava com un pensament circular difícil de tallar. De vegades passa. Vaig sortir d’hora a passejar amb els gossos i, muntanya amunt, vaig agafar un camí per on no havia passat mai. Semblava que pujava cap a uns cortals, però ben aviat vaig veure que es desviava i se n’anava, per un bosc espès, cap a un barranc. De les alzines i les estepes es va passar a una pineda vella. I allà, just a la voreta del camí, com si m'estigués esperant, hi havia un cep solitari, llustrós, lluent després de la pluja de la nit. Agafa’m, va, em deia. I el vaig collir, tan content com si m’hagués trobat amb l’olla de les dobletes. De vegades, tot passejant trobes un fragment de destral neolítica o una banya de cérvol. Avui, aquest cep ha estat un regal inesperat i ha aconseguit canviar-me l'humor. La trobada, en la seva micològica petitesa, m’ha fet feliç. Sempre he cregut que era una collonada això que les petites coses són les que importen a la vida, que era una excusa per conformar-nos i no preocupar-nos per les que valen la pena. Estava equivocat. Les petites coses poden ser enormes, i molts dels problemes que tenim és, precisament, no saber-les veure quan hi ensopeguem. Avui ha estat un cep. Demà, podrà ser una cançó o un núvol, o el soroll de la pluja, o un oriol que canta, amagat, dalt d’una freixera. Una cantata de Bach. El que sigui. I aquest cep me’l menjaré amb un parell d’ous ferrats a la salut de les grans petites coses.