Lo somni

Tot en aquesta vida té un preu. Tot té un cost, tot té un valor. I no és gens fàcil entendre quines són les diferències que hi ha entre valor, preu i cost, uns conceptes elevats, interrelacionats i amb un altíssim grau de relativitat, amb els quals els economistes fan malabarismes i acaben marejant-nos. Ara els amics sociòlegs de l’AR+I han posat uns quants números damunt la taula: tenir una criatura et costa, de mitjana, uns 747 euros al mes. Clavats. Segur que n’hi ha que n’hi posen més i d’altres que no tants: però d’això va l’estadística. L’edat i si el plançó taxat té o no té germans són algunes de les variables que alteren la mitjana, però més o menys va per aquí la cosa –i el pitjor és que ja ho sospitàvem. Però ha estat un sotrac, com quan el despertador et treu d’un dolç somni i et fa tocar de peus a terra. A partir d’ara, quan vagi a buscar la nena al col·legi i vegi aquell bededéu de canalla que surt xisclant reclamant el berenar no podré evitar comptar, mentalment, la quantitat de diners que hi ha allí invertits, amb totes les sabates que s’han de comprar, la roba que es gasta o els queda petita, les activitats extraescolars i el menjar –perquè fins i tot el més llepafils ens menja alguna cosa, amb una notable obstinació. Sí, direu, ja som a la porta de les vacances i m’estalviaré aquesta dura prova, però haurem d’afegir crema solar, gelats, colònies i piscines, el juliol, l’agost, i al setembre, la roda eterna continuarà rodant, sense aturador, mes rere mes. I tan bé com s’hi estava, instal·lat en aquell somni.