Amonestats anirem caminant

És un concepte bonic, el de l’amonestació. Imagino que ha de ser l’equivalent jurídic a la targeta groga que els àrbitres de futbol ensenyen als jugadors que estiren massa la pota o es treuen la samarreta en l’èxtasi del gol (i no ho fan tan sovint com voldrien les aficions). És la veu de l’autoritat benigna que els diu: “No ho tornis a fer més o veuràs la vermella i cap a la banqueta.” També es diuen amonestacions els avisos que es penjaven (o es pengen, encara, no ho sé) a les esglésies per anunciar futurs matrimonis, perquè si algú hi tenia un impediment pogués manifestar-se abans de consumar-lo. L’Agència de Protecció de Dades no es vol casar amb ningú, i ha amonestat el Govern per l’afer aquell tan lamentable que va passar el mes de gener, quan una empresa de raça espanyola es va dedicar a enviar un munt de correus electrònics a ciutadans andorrans dient-los que se’ls havia revocat el certificat electrònic. Bé, no hi ha sanció econòmica per aquella patinada. Tan sols una estirada d’orelles, un parenostre, acte de contrició i propòsit d’esmena. Heus aquí l’amonestació. Fins i tot l’etimologia de la paraula té la seva gràcia: ve del llatí admonere, fer pensar. Tot quadra: és ben bé com si l’Agència de Protecció de Dades hagués enviat a l’executiu una estoneta al racó de pensar, aquesta mena de purgatori infantil pensat per reconduir entremaliadures i rebequeries. Abans, si més no, t’hi posaven amb els braços en creu (i amb un llibre a cada mà, en la versió prèmium).