Esquirolet meu

Grans mostres d’entusiasme popular ha general la notícia que a Sant Julià hi volen construir una benzinera nova. Famílies senceres han sortit al carrer a escampar pètals de rosa i entonar himnes ditiràmbics per celebrar la bona nova, i els motards de Motand han fet una desfilada per l’avinguda Francesc Cairat, fent cavallets i cremant roda. Era un clam, perquè ciutadans i turistes tenien seriosos problemes d’abastiment de combustible. Cues i més cues als pocs assortidors. Nervis i crits. Un sistema en situació de col·lapse permanent. Un servei desbordat i escassetat de sepiolina per quan els dipòsits repixen.

No, ara seriosament. Ens hem acostumat a conviure amb una quantitat clarament sobredimensionada d’estacions de servei, simplement perquè sempre ha estat així i les coses són com són. Si jo tingués una parcel·la a tocar de la carretera també hi posaria una benzinera, que imagino que ha de ser com instal·lar la primera casella del Monopoly a la meva vida, encara que siguin equipaments d’una lletjor congènita, estructural. La pela és la pela. Una distracció comuna a l’hora de fer un trajecte dins d’Andorra és comptar estacions entre el punt A i el punt B. N’hi ha més de cinquanta –a Lleida, gairebé amb el doble de la població, en tenen la meitat. Tantes n’hi ha, que el gran geògraf grec Estrabó, si hagués d’escriure avui la seva Geografia, diria que un esquirol és capaç de travessar Andorra, des del Pas fins al Runer, saltant de benzinera en benzinera. No em digueu que no seria bonic, esquirolet meu.