Re major

Demà diu que inauguren la font lluminosa sobre el Valira. Si interessés a algú la meva opinió, he de manifestar que en principi no em diuen res, aquesta mena d’espectacles aquaticomusicals, i que no faria ni un quilòmetre per anar a veure’n cap. Tampoc no m’agrada especialment el Cirque du Soleil, o sigui que em situo voluntàriament en una zona de marginalitat social i accepto aquest llast amb resignació i sense queixes. Això vol dir que l’atracció tindrà un munt d’èxit i els turistes faran tot d’ohs i un munt de selfies i consumiran perquè tanta aigua fa venir set. Pel que he pogut trobar a les xarxes, és una demostració dels espectacles que els francesos en deien de son et lumière, i que ho petaven el segle passat. Al fragment que vaig veure, però, em va sobtar l’elecció de la música. Sonava una versió tova del Canon en re major de Johann Pachelbel, per a tres violins (tres, només, i no pas l’orquestra ensucrada que se sent) i baix continu. Era un bon paio, el vell Johann, organista a Erfurt cap a 1680 i bon amic de la família Bach. El Canon ha resistit prou bé el pas dels anys, i la fabulosa progressió harmònica (re, la, si menor, fa sostingut menor, sol, re, mi menor sèptima, la) és encara utilitzada moltes vegades. Recordem aquella versió dels Pot Tops (Oh, Lord, Why Lord), que afegia una veu soul a la base i era perfecta per ballar arrambat. Però vaja: aquesta peça és la que ha sonat a més casoris, juntament amb Paquito el Chocolatero, i es mereixeria un descans. Una mica d’originalitat no estaria malament. No serà que no hi ha compositors, al país.