Jones & co.

Recordo perfectament quan vaig veure la primera pel·lícula de la sèrie d’Indiana Jones. Estudiava a Barcelona i la van estrenar al cinema Borràs, a la plaça Urquinaona. Em va fascinar aquella barreja de taràntules, arqueologia, corredisses, nazis i escenaris exòtics, amb un guió perfecte que combinava acció, aventura i pinzellades d’humor. Va ser un amor a primera vista. I quan em van dir que l’octogenari senyor Ford s’embarcava en una nova aventura, vaig estar molt content. Res no podia anar malament: el procés de producció i rodatge va fer el seu camí i el producte es va estrenar ahir. Que res no podia anar malament? Hm. Ahir volia escriure una visura premonitòria. Què us hi jugueu que als cinemes Illa no han programat d’entrada la darrera pel·lícula d’Indiana Jones en català, o ho han fet en un horari desavinent intempestiu, incòmode, en una sala més petita. Hi ha precedents. Però em vaig dir, Albert, no siguis pessimista, home. Dona’ls una oportunitat. ¿Que no es va signar, per ventura, un conveni entre els exhibidors i Cultura per afavorir l’exhibició de films en la llengua pròpia del país? Tingues paciència i espera’t a veure. Digueu-me malpensat, sí. Doncs bé. Reconec que he estat un malpensat M’exposo a la lapidació pública perquè me la mereixo (encara que he de dir allò que qui estigui lliure de pecat, etcètera). Els cinemes han col·locat la pel·lícula doblada al català, en hora bona, a un quart de nou del vespre. De sis projeccions, només una, però: continuem sent l’aneguet lleig. Disculpes per haver sospitat. Com a penitència, agafaré l’opció més gran de crispetes i un pobal de sarsaparrilla quan hi vagi.