Tota cuca

Amb les fonts lluminoses rajant, el trenet elèctric d’Incles amunt i avall, els funambulistes del Cirque a tot gas, el jazz a Escaldes, retencions, miradors i ponts tibetans en perfecte estat de revista, l’estiu-estiu ha arribat de patac i sense excuses. No l’esperàvem, i molts, si no fos perquè el Tour ja ens amenitza les migdiades, encara creuríem que ja estàvem instal·lats, en perfecta continuïtat, en aquesta nova estació africana –encara sense nom– que s’havia manifestat des de l’abril, amb aquelles funestes previsions que ens van fer d’una secada de proporcions bíbliques, que potser arribarà algun dia però de moment sembla que hem aturat el cop (i que duri). Hem tingut un maig bo i un juny quasi atlàntic, i ara que la calor ensenya la poteta els models meteorològics –però que fallen més que aquella mítica escopeta de fira– asseguren que, tot i que les temperatures es mouran per la franja alta, anirà plovent, poc o molt. Per als que no ens movem gaire –més aviat gens– l’estiu és un obstacle, una nosa al calendari, un estat d’excepció que seria insuportable sense gaspatxos, orxates, gintònics i gelats i costaria de passar si no fos que té els límits ben definits i data de caducitat. Comptem les setmanes, que discorren lentes. Se celebraran les festes majors, arribarà el ferragosto, i després aquells dies estranys i lluminosos de començament de setembre i, abans no ens n’adonem, ja haurem passat Meritxell, la data màgica on gairebé tot recomença.