El meu país és tan petit

Doncs ara que algú ho ha preguntat resulta que no hi ha cap norma, ni estatal ni comunal ni particular, que reguli la pràctica del topless a les piscines del país. Però passa que no hi ha gairebé cap senyora que en faci –tot i que els senyors ens ensenyen uns tristos mugrons i la flàccida musculatura pectoral sense cap problema. I és que els sexualitzem, se’ns diu. “Oh, és que som un país petit i ens coneixem tots.” Aquesta és una excusa recurrent, segons consta al reportatge que va publicar el Diari. Alguna propietària fins i tot confessa que la pudícia a l’hora d’ensenyar les mamelles s’acaba a la frontera, i que a Miami Platja o a Tamariu, posem per cas, no té cap impediment per parar el sol pits enlaire. La petitesa del país és un gran què per a segons quines coses, però també un impediment per a d’altres. L’axioma –més o menys cert– que aquí ens coneixem tots serà sensacional per a teixir una societat ben travada i interconnectada, però al mateix temps és un llast per a l’exercici de segons quines llibertats individuals, que queden entelades per la xafarderia, pel què diran i per un sentiment de vergonya mal entès. Ben cert és que el balanç és probablement positiu, i que funcionem millor sent petits que no pas tan grans com l’imperi britànic, que a començament de segle XX gestionava els destins d’una quarta part de la població mundial. Ben cert és que els súbdits de la casa dels Windsor, però, es banyaven –quan es banyaven– amb vestits de bany que riu-te’n tu dels burquinis. Està vist que en aquesta vida no es pot tenir tot.