Els liberals

Llegim que la CASS ha rebut un toc d’atenció del Tribunal de Comptes, que no en deixa passar ni una, per contractar uns metges liberals. Home, ja és estar de pega: ara que els militants liberals, després dels magres resultats electorals, fan la travessa del desert (o han tornat a les casernes d’hivern: hi ha imatges climàtiques per a tots els gustos), ara resulta que els metges afiliats són al punt de mira. No, si ja sé què tot el malentès és degut a la molesta polisèmia del terme, i que en el cas que ens ocupa els liberals són els facultatius que treballen per compte propi. Però és que seria difícil de trobar una paraula que tingui més significats, que sovint són oposats o contradictoris. Als Estats Units, un liberal és gairebé un comunista amb cua i banyes (allò que aquí entenem –en sentit lax– com a progressista), mentre que per aquí el terme es fa servir –amb tots els matisos que es vulguin– per designar aquell que intenta minimitzar el paper intervencionista de l’estat. I al segle XIX eren els menjacapellans que van desmantellar, a còpia de constitucions i revolucions, les estructures de l’Antic Règim: no debades mossèn Sardà ho va petar amb un best-seller, publicat amb molt d’èxit el 1884: El liberalismo es pecado. El propagandista sabadellenc no s’estava de romanços, i deia que els liberals eren uns heretges, perquè neguen que la fe sigui el fonament de l’ordre natural (i també del sobrenatural). Qualsevol se’n fa, de liberal, amb aquesta premissa. Això sí: i als carlins que els mati Déu.