Gallinici

Començo a esbossar aquesta visura a un quart i mig de sis. De la matinada, potser pensaran alguns, però ja ha començat a dibuixar-se al cel una tímida albada: l’alba civil, segons el rellotge, està prevista per a les 5.52. Els romans tenien un terme per designar aquest moment: era el gallinici, quan canta el gall –i de fet, n’hi ha un que ho fa aquí a la vora, més per obligació que no pas per ganes, i aviat s’hi afegiran les merles, que també són matineres. El gallinici ve després del conticini, l’hora més fosca, just quan tot calla. Estem ara a 18,4º C. La temperatura és ideal i sap una mica de greu malbaratar la fresca al llit. Cap a la banda de llevant hi ha un tros de lluna que s’encongeix i un planeta vigorós que ha de ser Júpiter. Les previsions diuen que aquests divuit graus es doblaran i potser arribem als trenta-sis –i hi ha llocs, no gaire lluny d’aquí, on passaran generosament dels quaranta. Els governs, que són odiosos quan adopten l’aire paternalista, ens avisen. Farà calor. Hidrateu-vos. Passeu per l’ombra. No sortiu a córrer al migdia, que us agafarà un cop de sol. Què hi podem fer? No gran cosa. Esperar que passi. Fer vida activa a partir de les vuit. Aprofitar els moments de treva. Que de fer moltíssima calor ens conformem que només en faci molta. El mal menor. I demanar, si us plau, als meteoròlegs que canviïn les escales de color quan ens ensenyen mapes amb dorsals i embossaments d’aire calent. Ja ens han fet prou por i ho assumim, però que per l’amor de Déu treguin aquella fulgurant i infinita gamma de vermells, tots roents i incandescents, que dibuixen l’infern sobre la terra.