Teatre crític universal

La política espanyola en general m’interessa entre molt poc i gens, amb una tendència creixent cap al zero. És una de les coses bones de fer-se gran, que centres interessos en les coses que són realment importants. Ara mateix tinc una gallina lloca que necessita una mica d’infraestructura per covar tranquil·lament durant tres setmanes, i aquesta tarda hauré de preparar-li un cau còmode. Això sí que val la pena. Però aquesta matinada he escoltat en diferit el cara a cara entre el president Sánchez i l’aspirant Feijoo. Sempre he tingut una flaca pel dirigent gallec, sobretot perquè comparteix cognom amb el cèlebre pare Benito Feijoo, el frare il·lustrat que va escriure el Teatro Crítico Universal. No sé. Abans hi havia una mena de polítics que en deien estadistes. Miraven més enllà de la contingència temporal dels períodes electorals, tenien idees noves, amplitud de mires, generositat i intel·ligència. Aquesta raça ha desaparegut, com les cuques de llum autòctones. El cara a cara d’ahir va ser una ensopida partida de ping-pong. La paraula més utilitzada potser va ser la mentida. L’un en deia una, i l’altre li deia mentider, per tot seguit deixar-ne anar una de collita pròpia, sense escabellar-se, i semblava que el guanyador seria el millor ensarronador. El galop de Gish, en diuen d’aquesta tècnica de falsedats en cascada, impossibles de rebatre. Una de les crítiques que es va fer a la realització del debat és que no hi havia un sistema de comprovació paral·lel que encengués una llum vermella cada cop que un dels candidats deia alguna cosa que, per dir-ho pietosament, no s’ajustava a la veritat. Si l’haguessin aplicat, tanta resplendor vermellosa hauria fet que el plató semblés la façana d’un prostíbul de carretera, tipus cal Morritxol.