'Coliving a Celebration'

Només vaig fer això que ara pietosament en diuen coliving durant els anys de la carrera a Barcelona. Era allò del que tota la vida se n’havia dit un pis d’estudiants: habitatges de dimensions mitjanes, amb tres o quatre habitacions, on convivien coneguts de l’institut d’una mateixa procedència geogràfica amb caràcters particulars i sovint incompatibles, regits per unes normes tan senzilles i primitives que resultaven més o menys eficaces. Els pisos d’estudiants eren una font inesgotable d’anècdotes. Algunes divertides, d’altres més sòrdides, el perfecte substitutiu d’un servei militar que mai no vam fer. És clar, teníem vint anys i érem tan immortals com inconscients. La fórmula tendia a mantenir-se any rere any, tot i que amb el pas del temps es podia anar modificant, en funció de circums­tàncies diverses. In illo tempore –parlo dels anys vuitanta– quedava clar que aquella fórmula de convivència era contingent i limitada, en principi, als anys en què havies de viure fora de casa, abans d’entrar al mercat laboral, quan, per poc que t’espavilessis, ja trobaries un niu per a tu sol, allà on fos que anessis a espetegar. Després vèiem a les pel·lícules i a les sèries que a Amèrica hi havia pisos amb roommates de trenta anys –com a Friends– i ens en fèiem creus. Com era possible? Ara no podria suportar haver de compartir vivenda amb desconeguts, que haguessin de suportar les meves manies i jo les seves, tot i que és l’aposta de les administracions per alleugerir el problema de l’habitatge, i molt sovint l’única possibilitat plausible. No és la millor època per als misantrops.