Port Aventura

Feia dies que el trobàvem a faltar, l’andorrà enxampat a cent vuitanta-set per hora, i des d’aquí el saludem amb alegria i ens preocupem per la seva procel·losa trajectòria penal (que ha començat amb la detenció, però mai no sabrem com s’acaba substanciant). Com passa amb l’existència de les bruixes gallegues també conegudes com a meigues, que fins ara el nostre conductor no hagi reaparegut a les notícies de premsa no vol dir que no n’hi hagi hagut, però potser no han estat enxampats per l’autoritat o d’altres notícies més originals li han passat pel davant. Facin-me un experiment: intentin pujar un diumenge a la tarda de la costa tarragonina cap a Andorra a una velocitat moderada —és a dir, dins dels límits legals. Veuran com, durant un parell d’hores i mitja es trobaran immersos dins d’una franquícia de Fast and Furious. Un espectacle d’una realitat que no és virtual ni digital, sinó plenament real i analògica, com la vida mateixa, regida per les lleis de la física newtoniana. Avançaments temeraris en línia contínua i en línia discontínua. Aquell que se t’empega al cul per pressionar-te i perquè el deixis passar. L’espavilat que creu que no ha de fer cua per incorporar-se a la C-14 a l’altura de Montblanc. El que escura fins al darrer mil·límetre per deixar un carril ràpid i t’obliga a clavar una frenada inoportuna. El que ni tan sols veus, i del que només en perceps la turbulència que ha deixat l’aire desplaçat per una ombra vermella. Adrenalina en vena. Riu-te’n tu de les emocions de Port Aventura.