El forat del pany

M’he quedat embadalit davant les imatges de l’ossa campant per Sorteny. No voldria entrar ara en el debat sobre la pertinència de la reintroducció del nostre plantígrad preferit, perquè és una qüestió tan enquistada, tan enverinada (mai més ben dit) i tan complexa, que necessitaríem un cartipàs considerable i fa massa calor. Però és impossible no sentir un rampell de tendresa envers l’ossa que frega l’esquena contra un pi. Això sí que és un bany de bosc. I tot gràcies a les càmeres de fototrampeig que han plantat els banders, la versió natura de la pràctica —moralment reprovable— de mirar pel forat del pany. En tinc instal·lada una en un racó d’uns prats abandonats. No hi ha passat mai l’ossa, però allò és una desfilada contínua de fauna. S’emporten l’or els cabirols: n’hi ha de totes mides i sexes, estiu i hivern. De dia i de nit, caminant a pas lent o corrent nerviosos fugint d’alguna amenaça inconcreta o perquè sí. Els agrada rascar-se el cap a la branca d’un roure. Després, porcs fers. Nocturns, gregaris, malfiats, obstinats. La càmera detecta primer uns ulls brillants, que després prenen forma i volum. Durant les darreres setmanes, han convertit una plapa d’herba en un camp de batalla. Algun cérvol despistat, al cor de l’hivern. I les guineus, sempre alerta, amb aquella cua fenomenal que, en algun cas, està afectada per la sarna. Teixons, també, alguna fagina que travessa la imatge a gran velocitat i, sobretot, la geneta, amb aquells dibuixos a la pell que, per un moment, fa que pensem que allà a la vora hi ha el món real.