Penals

La serp d’aquest estiu —a més de la roentor inhumana que cau del cel, però a aquesta sembla que ens hi hauríem d’anar acostumant— és el manteniment de l’exigència d’antecedents penals impol·luts per als nous residents. És clar, ningú no voldria que Andorra acabés semblant Gotham City, plena de —com deia Fiter & Rossell— “facinerosos, lladres i altres hòmens de semblants pèssimes qualitats (…) vagamundos i mal entretinguts”. Fins ara, el filtre dels penals era una manera senzilla (però no sé si prou efectiva) de posar un sedàs a l’accés. Els antecedents funcionaven com la marca del pecat: inesborrables, incaducables, determinants. Però els dirigents comunitaris no veuen amb bons ulls que l’estat tafanegi sobre el passat de la ciutadania, i això és un obstacle per a la negociació. El dilema és monumental, i a algú se li ha acudit que una bona manera de resoldre el cartipàs és la declaració voluntària. Sí, és clar que un criminal no tindrà cap escrúpol en dir una mentida pietosa, però potser millor això que res: és com aquell paper que et fan signar abans d’entrar als Estats Units, on sempre declares que no tens cap intenció de matar el president. Si mai ho intentes, et carregaran a més amb el pes del perjuri. El que ja no sembla gaire normal és delegar la petició de penals a les empreses. No m’imagino a l’administrativa de Construccions Comapedrosa trucant al Ministeri de Justícia per demanar un paper per a un futur treballador. La idea és bona, però a més hauria de ser realista. Continuem-hi pensant, va, que queda molt estiu.