Donegal

Deixem les coses clares d’entrada: per anar a veure una pel·lícula sobre la Barbie m’hi haurien d’arrossegar amb una tractora, estacar-me a la butaca i posar-me uns ferros i gotes de col·liri per mantenir els ulls oberts, com li van fer a l’Alex de La taronja mecànica. Ni que hi surti la Margot Robbie que, en unes altres circumstàncies, seria un estímul més que suficient. Però entenc que calia fer un film necessari sobre una icona popular de primera divisió, i encara com han trigat tant. Si em donessin un euro per cada hora que la meva filla ha jugat amb una barbie podria viure de còmoda renda els anys de la meva vellesa. I si amb la gran epopeia d’Indiana Jones els cinemes nostrats van satisfer la necessitat del públic del país de veure’l doblat al bell catalanesc —tampoc no ens passem d’entusiastes, amb un únic passi de cinc, i encara a l’hora de la migdiada—, ara ens haurem de fer fotre i posar-nos les fulles preceptives allà on s’hagin de posar. No hi fa res que la pel·lícula hagi estat doblada al català: haurem de passar per l’adreçador un cop més, amb el cap cot i sense que gosem queixar-nos, no fos cas que ens diguin que som uns cansinos i passem pels pesats que estan tot el dia amb la tabarra de la llengua, com si no tinguéssim una altra feina. Doncs mireu, no. Sí que la tenim, però ens deixa temps per fer una reflexió: fins que no ens adonem de com de fràgil, prescindible i incòmoda és la nostra llengua, potser no reaccionarem amb l’energia necessària. Llavors serà massa tard, i tots parlarem gaèlic i viurem a la costa del Donegal.