El vot de la por

Avui, que deu ser dilluns, ja se sabran quins són els resultats definitius de les eleccions centrals espanyoles, després d’un recompte que se suposa que haurà estat llarg i emocionant. Però a l’hora d’escriure això, la matinada del diumenge, encara són una incògnita. Plana una certa sensació –però només és una sensació– que el bàndol prosánchez ha anat agafant una mica d’aire durant la darrera setmana (o així ho han fet veure), i que el bloc popular té coll avall que la motxilla del seu candidat s’ha anat carregant de rocs, i que l’única possibilitat que té de formar govern és que sumi amb els de Vox, que continuen impertèrrits amb la seva retòrica neofalangista, convençuts que el signe dels temps i els aires que bufen per tot Europa els afavoreixen. El que sí que tothom té molt clar és que molts votants (d’un bloc i de l’altre) s’han mobilitzat no tant perquè els entusiasmi el programa del partit al qual voten, amb candidats que tenen menys carisma que un llobarro, sinó perquè intenten frenar, amb la mínima força del seu vot individual, i amb dubtes, recança i –al final– resignació, que guanyin els altres. I ja és ben trist, haver d’arribar a aquest extrem, el del vot de la por, el vot desbotit, el vot en sentit negatiu. El que hauria d’haver estat un acte conscient i propositiu, en ‘la festa de la democràcia’, com solia dir la retòrica oficial, s’ha convertit en una sorda batalla de fang. I això, sigui quin sigui el resultat final, no presagia res de gaire bo.