Qui té un amic

Diuen els que hi entenen que una de les causes que el senyor Núñez Feijóo no hagi fet el passeig militar que tothom pronosticava era la confessió que va fer durant la segona setmana de campanya: resulta que era amic d’un contrabandista, el senyor Marcial Dorado. Fins i tot la premsa de dretes s’hi va recrear. Hi havia fotos que ho testimoniaven, compartint tots dosets la coberta d’una embarcació, en marítima companyonia. Després, coses de la vida, el senyor Dorado es va convertir en tot un narcotraficant, cosa que era una transició habitual a la Galícia de l’època, seguint el cursus honorum dels baixos fons gallecs, molt ben connectats amb els càrtels de Colòmbia, que hi trobaven una infraestructura muntada i una via perfecta per entrar a Europa. Bé, això és aigua passada —aigua sota el pont, com diuen els angloparlants. A veure. No ens escandalitzem més del compte. Que aixequi el dit qui no hagi tingut —o tingui— un amic contrabandista, en nòmina, fix discontinu o esporàdic. O que, fins i tot, n’hagi estat ell, o que hagi tingut relació amb alguna faceta de l’ofici. Cert és que és una particularitat de les Valls Neutres (i territoris veïns, sí, allà on hauria d’anar a viure “la mà d’obra”), on aquesta modalitat del comerç transfronterer va tenir una llarga i arreladíssima tradició, que es remunta al segle XVII. Tan llarga i arrelada que els capellans deien que no calia confessar-se’n, perquè fer el contraban no era pecat... Ai, Alberto, com t’entenem: la vida és tan injusta, de vegades.