Recerca nuclear

Entre notícies de falses sobrassades botulímiques, conflictes ramadanescos, testaferros hipervitaminats, propostes insòlites de redempció de pecats bancaris i d’altres elefants a l’habitació, continua ocupant un munt d’espai (i fent molta nosa) el paquiderm que porta, escrita al llom amb pintura vermella, una pregunta: «¿on posarem la mà d’obra que tant necessitem i no ens hi cap?». Ah, és una bona qüestió. La resposta estarà en el vent, amic meu, però des de fa mesos que ja ens la van donant, amb comptagotes. A veure, mans d’obra (el que abans en dèiem treballadors). Allà on trobeu lloc. Aquí ja no s’hi cap i els preus són impossibles. Els que no capigueu aquí, doncs us n’aneu a viure a la Seu i ja us espavilareu, que allà hi ha terreny disponible. O a la vora, que hi ha poblets molt monos a tocar de la carretera i en mitja hora us planteu a l’avinguda Meritxell. Trigueu tant com baixant de Canillo. En transport públic? Millor que no. Cues? No, home, no, això era abans. Vols veure una cua? Travessa la Massana. Tot són avantatges —sobretot si no teniu fills en edat escolar, que llavors la cosa es complica. És una fórmula provada des de fa molts anys, que té un cert reconeixement legal i que, mireu, si teniu sort, encara hi trobareu una certa qualitat de vida que fa un munt de temps que en molts llocs d’Andorra ha desaparegut. Això sí: no podreu tenir matrícula andorrana ni desgravareu la compra al Mercadona. És un inconvenient. Però consoleu-vos: els físics i enginyers que treballen al CERN de Ginebra viuen tots a França, sí. Aquí, igual. No es pot tenir tot, en aquesta vida.