Pair bé

Sí, tot ha estat tergiversat. Això passa sovint. Tu dius una cosa i la gent n’entén una altra. Ens hem de quedar amb els missatges positius. Estem creixent, l’economia va com un tren bala japonès i tot anirà bé. Passa que no tot són flors i violes i quissos estacats amb llonganisses. Aquestos dies estic escoltant conferències de científics que parlen sobre el futur immediat (immediat vol dir ja) de la generació d’energia i les conclusions, allò que subratlles amb el retolador fluorescent, són terrorífiques. Potser m’escolto només els de la banda pessimista, però se’ls ha de tenir en compte, perquè ens hem de situar en el pitjor dels escenaris. El cicle del petroli s’acaba: les companyies ja no inverteixen a buscar el poc que queda perquè no els és rendible. D’urani no n’hi ha gaire: de fet, desmunten l’arsenal nuclear per portar-lo a les centrals. Hi ha països africans on aconseguir dièsel és una odissea. L’alternativa –les energies renovables– té un problema irresoluble d’obtenció de matèries primeres que, a més, depenen encara dels combustibles fòssils. D’on traurem el liti i el cobalt? D’on traurem el coure? És impossible renovar el parc automobilístic en un termini raonable. L’hidrogen verd és, de moment, una entelèquia, i per arribar a la fusió nuclear, com sempre, ens hem d’esperar trenta anys. I l’escalfament global, que és un fet, no facilita les coses i afectarà l’agricultura com no ens imaginem. Només hi ha una solució, diuen. Decréixer i adaptar-nos. Fer-nos més petits i resistents. Tornar a l’hort. Menjar poc i pair bé.