El campanar

En el llibre de caixa d’aquesta primera setmana d’un agost que pinta tan confús i antipàtic, anotem a la columna dels ingressos la bona notícia –més que bona, excel·lent– de la presentació en societat del campanar restaurat de Sant Vicenç d’Enclar, aquell que van aixecar fa dotze segles una colla de protoconstructors andorrans, en el que és sens dubte l’edifici més antic del país. Sempre hi haurà els tiquismiquis i llepafils que diran que es podia haver fet d’una altra manera, que si els tècnics aquí o que si els tècnics allà, que malaguanyats els molts diners que ha costat, que podien haver estat destinats a qualsevol altra partida més interessant del pressupost. Ens els podríem haver gastat, per exemple, en fonts lluminoses, circs assolellats, miradors de vertigen, ponts estratosfèrics, funcionaris agraïts i un interminable etcètera de prioritats prioritàries. No senyor: ens els hem gastat en una operació de més alta rendibilitat. Ha estat una inversió immaterial, per apedaçar una mica l’ànima del país, que va una mica perduda, a la recerca d’un equilibri impossible entre el creixement il·limitat i la conservació d’unes essències que han permès, en primera instància, posar les bases d’aquest creixement il·limitat. Total, com l’ouroboros, la serp que es mossega la cua, el símbol infinit dels alquimistes.