La nota

Diuen a la ràdio –i ho escolto amb una gran enveja– que els francesos han decidit prescindir d’un dia per l’altre dels tiquets en format paper. Sí, allò que et donen quan compres qualsevol ruqueria i el primer que fas és llençar-ho a la paperera més propera, com si et cremés als dits, o deixar-lo, amb aire culpable, a les mans de qui te l’ofereix. És una mesura del tot lògica i que hauria d’aplicar-se a escala universal. Els veïns gals han fet les multiplicacions corresponents i sembla que el dispendi de paper que a casa seva es produeix a còpia de milers de milions de minúscules transaccions és de proporcions fora mida. Naturalment, amb això no salvarem el planeta, però els pegats que hi anem posant ajuden a alleujar una mica la mala consciència i mireu, al capdavall, una bona acció no fa cap nosa. I ho tindrem tot al núvol, aquesta entelèquia que també gasta, però potser no tant. Semblaria que els únics paperets que se salven d’aquesta mesura tan dràstica són els productes que tenen garantia i els tiquets de restaurant. Això està molt bé, perquè d’aquesta manera encara podrem continuar amb aquesta pràctica tan arrelada de situar-nos a la porta del local on has anat a dinar per repassar la nota i comprovar, amb l’aire suspicaç d’un detectiu privat, si ens han enredat a l’hora de comptar les aigües, repassar quan costava el pa o comprovar si ens han cobrat els cafès (als quals ens han dit que hi estàvem convidats). No tot està perdut.