El Casi

Això dels pregons de festa major està molt bé. Divendres, l’Iñaki Rubio farà el de Gósol, aprofitant la magnífica novel·la que ha fet sobre l’estada de Picasso a la fonda de cal Tampanada el 1906. I divendres, el gran Casi Arajol va pronunciar el de la festa major de la capital. No se m’acut ningú millor: amb la perspectiva que li donen els anys, el bon humor i l’amor pel país, l’experiència acumulada i la saviesa congènita. I és que els pregons són un exercici fenomenal per calibrar el pas del temps, per poder comptar –i descriure– tots els llençols que s’han anat perdent pel camí, bugada rere bugada. Són el contrapunt reposat i meditat contra la disbauxa, el caos, el soroll i Melendi. Segons diuen les cròniques, el Casi va dibuixar amb precisió i emoció les tranquil·les festes majors d’abans, les de les llotges i les orquestres, les del ball del fanalet i les dels còctels de gambes i els canelons per dinar, cafè, copa i puro. Esperem que aquest pregó sigui només el pròleg, un breu assaig, una provatura, d’unes memòries que segur que ens il·luminaran en aquests temps de dubtes. L’altre dia, el seu cosí, el Miquel Puertas, va publicar a la revista Viure als Pirineus (fàcil de trobar a un cop de clic) una molt sentida evocació de la família i del cosí, amb arrels a Noves, derivades a l’Argentina i epicentre a cal Cisco de Sans. La història del Casi ha de ser sensacional. No ens deixis a mitges. En volem més.