'Staycation'

Amics, amigues. El sou no us arriba per pagar-vos unes vacances a la Riviera Maya? No teniu estalvis per volar a Mallorca i fer cua per entrar a es Caló des Moro? O, si us tira més el turisme cultural, no us arriben els pistrincs per veure, de lluny i al final d’un oceà de caps japonesos, la Mona Lisa? Us angoixa la vida al pueblo dels pares, que és tot mosquits, piscina municipal i cadires i xafarderies al carrer, amb la fresca? No patiu. Els vostres mals s’han acabat. Us podeu quedar tranquil·lament a casa durant les vacances, que ara ningú no us podrà dir res. I tot pel poder d’una paraula. Staycation. Si mai algú us demana què feu durant les vacances –cosa que, en aquests temps d’individualisme ferotge, és altament improbable– podeu dir, amb aire displicent, que feu staycation. Passar les vacances a casa. En aquesta neollengua que es va escampant com taca d’oli, les misèries de la vida es poden anar maquillant si les definim amb una paraula que sigui prou guai. Que has de compartir pis amb una colla de desconeguts que no suportes perquè és impossible pagar un lloguer? Fas coliving i au. Que no pots pagar-te una oficineta o un local per al teu negoci? Home, t’instal·les en un coworking i tal dia farà l’any. Qualsevol de les facetes de la pobresa contemporània té el seu corresponent mot salvador. A l’edat mitjana, els pobres vergonyants eren els que no ho semblaven –però n’eren. Ara, si no arribem per pagar-nos el sopar podem dir que fem dejunis intermitents. O, dit com s’ha de dir, que fem intermittent fasting. I ja serem al cap del carrer.