Tres de cada quatre

Tres de cada quatre dentistes recomanen no rentar-se mai les dents. Tres de cada quatre dermatòlegs aconsellen prendre el sol al pic del migdia i sense protecció. Tres de cada quatre cardiòlegs defensen menjar greixos polisaturats i dur una vida tan sedentària com sigui possible. A Andorra –i passa igual o pitjor arreu del domini lingüístic– tres de cada quatre catalanoparlants canvien automàticament de llengua si l’interlocutor, encara que entengui o parli català, no ho fa d’entrada. No, si l’argumentari ja ens el sabem de memòria. Que som una societat lingüísticament diversa, que no ens costa res, que tenir tantes llengües a l’abast és un patrimoni, que ho fem per educació. Tot el que vulgueu: la cançoneta enfadosa de les excuses la tenim perfectament assumida i gairebé inscrita en el codi genètic. És evident que hi ha un problema que no és nou i que s’arrossega des de fa molts però que molts anys. I en el fons hi ha un enorme complex d’inferioritat, un dèficit patològic d’autoestima. Hem interioritzat que la nostra llengua no serveix per a una comunicació normal entre persones que viuen i treballen dins del mateix país. Sí, es manté ferm en l’esfera oficial i en la petita intimitat de les cases. Però els tres de cada quatre, per mandra, per comoditat, perquè sí, perquè volen consolidar el desequilibri, arrosseguen el català a la trista condició d’idioma de segona categoria, prescindible i petit. Mentre els tres de cada quatre continuïn amb aquesta actitud poruga i inútil tenim mala peça al teler. I quan fou mort lo combregaren.