Tocant fons

Fa uns anys, algú es va inventar que el tercer dilluns de gener era el dia més trist de l’any. El Blue Monday, en diuen. El més ensopit, situat estratègicament entre la ressaca de les festes de Nadal i les (poques, en veritat) setmanes de desert hivernal que encara tenim per davant. Bé, això sembla que va ser la creació d’una agència de viatges, que volia vendre vols als desanimats de gener, a veure si reviscolaven una mica d’aquell tedi. Ho van revestir d’un vernís de faramalla científica, dient que havien creat una equació que remenava algunes variables (hores de sol, consum a les botigues…) i així ho justificaven, com si haguessin descobert la fusió freda. Trobo que ara hauríem de fer una operació similar, però aplicada al tedi estiuenc. Però en aquest cas ens deixarem estar d’equacions, d’algorismes i de punyetes. No cal justificar res. Tirem pel dret sense haver de calcular res, perquè és una evidència palmària. ¿Quin és el dia més horrorós de l’estiu, el que més mandra fa, el que és més prescindible i superflu? Sense cap mena de dubte, el d’avui. Dia dilluns, catorze d’agost. Xafogós, sec, inhàbil a tots els efectes pràctics. Gent amunt i gent avall, com si no tinguessin casa. S’escau que avui és pont, sí, i això fa que l’efecte sigui encara més gran, però cada any cau igual de malament. Si passéssim directament del tretze al quinze, ningú no ho notaria. I si molt convé, per equilibrar i que el cicle solar no es desballesti, fem que el febrer, pobret meset mutiladet, en tingui vint-i-nou (o trenta, els anys de traspàs).