L'abric

Ahir algú va fer que m’hi fixés. Els dissenyadors i maquetadors del Diari van tenir a bé posar una imatge del sotasignat per il·lustrar la visura —o per alleugerir-ne el pes. Em penso que els en vaig enviar algunes, perquè poguessin triar la que més ràbia els fes. Van escollir la que veuen, en la que un servidor surt, una mica de gairell, de la cantonada de l’edifici de l’antiga Clínica Vilanova. Me la va fer el Xavier Pujol, fa set o vuit anys, si no recordo malament. Porto un abric. Dels antics, d’aquells que pesen, de llana atapeïda, amb botons de nacre, i un aire com de postguerra o de pel·lícula antiga. Era l’abric del meu pare, i porta brodada a la butxaca interior les seves inicials —que també són les meves. Potser té seixanta o setanta anys: ja no se’n fan, d’abrics com aquests. Aquest abric i un rellotge Omega és l’únic record material que en conservo. Per això em va fer gràcia que posessin aquesta fotografia. Però ara, amb la calor, cada cop que la veig m’agafa un petit cobriment de cor. M’asfixio, en veure’m tan protegit, tan abrigat. Bé és veritat que la saviesa popular sempre ha assegurat que tot allò que protegeix del fred ho fa també de la calor. És, em temo, una d’aquelles perles de coneixement fals —o matisable— que la tradició fa servir per no haver de fer més esforços dels estrictament necessaris. Fa mandra demanar que la canviïn per una amb camisa hawaiana (que tampoc no tinc). Farem, doncs, com aquells que no toquen mai els rellotges: quan arribi el canvi d’hora tot tornarà a estar a lloc.