Starlink

La primera vegada que vaig veure el comboi de satèl·lits de Mr. Musk, abans-d’ahir, em va agafar en fora de joc. Sabia que existien, però ni de lluny m’imaginava quina presència tindrien durant el seu pas pel firmament. A més, els vaig veure sense avís, sense tenir ni idea que passarien a aquella hora, com un pròleg preocupant a la pluja d’estels que s’havia de produir aquella nit. Reconec que em va impressionar. Ja sé que empipen molt els astrònoms, professionals i aficionats, que veuen en la caravana de petits ginys que porten internet arreu uns intrusos, uns venedissos, un obstacle per a contemplacions netes del cel. Però aquestes observacions impol·lutes ja no existeixen més. Passen avions, tothora, satèl·lits silenciosos i brillants, que es desplacen a gran velocitat, i de tant en tant l’Estació Espacial Internacional, la reina, tan brillant i poderosa, amb la seva tripulació d’astronautes. Ja no hi ha cels preindustrials, i són un ball de llumetes artificials sobre un fons etern. L’endemà vaig consultar en una d’aquelles aplicacions de mòbil quan tornaria a passar. Doncs dilluns a la nit, a un quart d’onze. Dimarts també es veuria, un pèl més tard. Amb això sí que definitivament hem begut oli. Si una de les gràcies dels Perseids de l’agost és la seva imprevisibilitat –mai no saps quan sortiran, ni d’on, ni la seva magnitud– a partir d’ara, els fenòmens celestials tindran la mateixa precisió que el cèlebre horari europeu de trens, el Thomas Cook. Serà bonic, potser, però aquella fascinació paleolítica pels misteris de la nit s’hauran esvaït, per sempre més.