Agermanats anirem caminant

Andorra la Vella estudia un agermanament amb la ciutat portuguesa de Viseu. És bonic, això d’agermanar-se amb ciutats, un costum antic, una mica demodé, igual que enviar postals, el Baileys d’imitació, l’intercanvi de banderins, els mercats medievals o els premis al turista un milió. Si repassem els agermanaments de les parròquies andorranes —l’Àngels Mach els va dedicar un article el 2020— hi trobem un fenomenal tractat de geopolítica. Per rigorós ordre protocol·lari, Canillo té vincles amb Arès, a la costa gascona, i amb la petita (un milió i mig d’habitants) ciutat xinesa de Zhangjiajie. Encamp, amb Rolhac, a la Charanta, a l’oest de Bordeus, Mojácar, a Almeria i l’Alguer, la ciutat sarda on es parla català. Ordino ho va provar amb Gstaad, a Suïssa, però no va quallar. La Massana tampoc no se’n va sortir, però ho va provar amb Mandaluec e La Napola, a la Provença, i amb Bariloche, a la Patagònia. La capital és la campiona de l’agermanament: amb Valls, Sant Pol de Mar, Foix i Bariloche —ara sí. Sant Julià n’està amb Sant Antoni de Calonge i Prats de Lluçanès. I Escaldes-Engordany amb l’Étang-Salé, a l’illa de la Reunió, amb Sabadell i amb Lalín, Pontevedra. A l’hora de signar, tot són bones intencions i grans promeses d’intercanvis turístics i culturals. A l’hora de la veritat, sospito, els resultats són més aviat minsos o simbòlics, llevat de les calçotades i els castellers vallencs. Això sí: sempre cal procurar tenir un agermanament de costa i un de ben lluny. Mar i muntanya, Europa i el món: no s’han de posar tots els ous a la mateixa cistella.