Els iberistes

No hi ha res de més entendridor que els iberistes, aquesta voluntariosa i benintencionada família política que propugna la unió harmoniosa i natural entre els pobles ibèrics. Espanya més Portugal, que seria un país quadrat, perfecte, mediterrani i atlàntic al mateix temps, flamenc i fado, jotes i txalapartes. Ara, que és temps mort i els becaris i aprenents han de fer bullir l’olla de la notícia, una web especialitzada a fer enquestes electorals ha preguntat als espanyols que què en pensen de convertir Lisboa en la segona ciutat d’Espanya, i, oh, sorpresa, els ha semblat la mar de bé. De fet, és una enquesta recurrent, i sempre surt, si fa o no fa, el mateix: tres de cada quatre a favor; ves per on, com els que canvien d’idioma a la primera. Als portuguesos no els ho han preguntat, potser perquè la resposta hauria estat ben diferent. Independents del tot des del 1640, després d’un breu període d’annexió, no sembla pas que tinguin gaires ganes d’incorporar-se al projecte utòpic d’iberistes d’upa com Prim, Castelao o Cambó. Que ens deixin tranquils que prou feina tenim a casa nostra. Però, ep, atenció: Ibèria té dos estats més. Petits i perifèrics: Gibraltar i Andorra. El trencaclosques peninsular quedaria incomplet sense les dues peces, l’absència de les quals deixaria dos foradets clamorosos. I què hem de fer? Tornem-ho a preguntar, va. Demà surten els resultats de l’enquesta. Qui en dona més? Com si la veiés. Seran tres de cada quatre. Seria bonica, aquesta concentració parcel·lària. La perfecció, el retorn a la casa del pare.