Pinya colada

La ruleta electoral ha despertat en els socialistes espanyols un increïble –però sospitós– amor per les llengües perifèriques. Per assegurar-se el control de la mesa del Congreso han promès que hi deixaran parlar català, èuscar i gallec, i que proposaran la reforma de les normes de la Unió Europea que permeten, per exemple, que el gaèlic irlandès (que el parlen amb prou feines unes desenes de milers de persones) tingui el mateix estatus d’oficialitat que el francès o l’alemany. I el català o el bretó, idiomes amb tots els ets i uts, per exemple, no. No cal ser Nostradamus per veure que això no passarà, que es tracta d’un brindis al sol i que Macron o qualsevol altre dirigent jacobí (que mai no en falten) posarà aigua al vi i se les empescaran perquè tot hagi estat un somni humit d’estiu. Dissabte el diari publicava, en un rampell d’optimisme, que això potser beneficiaria a Andorra en el procés d’associació, sobretot pel que fa a la traducció dels milers i milers de lleis, memoràndums, reglaments, directives i tota la paperassa grisa que la Unió emet sense control ni aturador, i que és el principal producte del ferotge leviatan burocràtic en què s’ha convertit Europa. Hom pensa ja en la legió de traductors humans que, a partir d’ara, s’hauran d’incorporar a les institucions espanyoles i europees per donar servei a tanta demanda. Que no s’esverin: si mai passés –que no passarà– tota la prosa, glacial, plana, trista, ferotgement administrativa, que generen ja pot ser traduïda sense pèrdues ni mal interpretacions per intel·ligències artificials. Per màquines. Pel mateix robot, que, sense ni una guspira d’iniciativa ni enteniment ha escrit això avui, aprofitant que l’Albert fa festa i és a les Maldives prenent una pinya colada a la salut de tots vostès.