Veure-hi el doble

El mort al maleter del cotxe, l’amant a l’armari de l’habitació. Quants patriotes de pedra picada no tenen, ben endreçat en un calaix de la tauleta de nit, un flamant passaport comunitari, herència genètica de pares o padrins? No per res en especial, no pas moguts per un mal concepte de l’andorranitat, sinó per si de cas mai et fa falta, perquè el món és complicat i sovint hostil, i tot el que estigui al nostre abast per suavitzar-lo i amorosir-ne les dificultats estarà bé. Mira, és que com que viatjo molt així m’estalvio cues. O és que si la nena estudia a fora, potser li serà més fàcil tenir papers i no passar-se un any fent tràmits a la policia. O el que sigui. Idealment, amb un de sol n’hauríem de tenir prou. Però en un món on les fronteres encara pesen (i cada dia més), els passaports obren portes. Qui fos com Jason Bourne, que en té set o vuit d’identitats diverses i fluctuants. Ara soc austríac, ara australià, al vespre belga: segons el vent, les veles. En qui no pensa ningú, però, és amb els que no tenen possibilitat humana d’aconseguir-ne cap més. Els de vuit, setze, trenta-dos, seixanta-quatre, cent vint-i-vuit, dos-cents cinquanta-sis, cinc-cents dotze cognoms andorrans. És més que segur que, en algun racó de l’arbre genealògic, per pura estadística, hi hagi avantpassats ariegesos, cerdans, pallaresos o alturgellencs, però als ulls gèlids i mesells de l’administració, això no compta per a res. En qualsevol cas, si mai s’obre l’estolador de la doble nacionalitat, alguna cosa s’haurà de fer, perquè resultaria que hi hauria ciutadans de primera i de segona, i això no pot ser. Pensem-hi.