Radar

Abans teníem una saviesa meteorològica innata, producte de mil·lennis d’anys d’experiència i observació, com a micos espavilats que som. Que una oreneta volava baixa? Pluja. Que si al cel ovelletes, a terra pastetes. Que el vent que ve d’aquella banda no porta mai, però mai, pluja. Que si les formigues corrien més, o els esquirols s’afanyaven a emmagatzemar nous i avellanes volia dir que venien hiverns rígids. El refranyer del santoral és ple de dites relacionades amb la meteorologia, i moltes són perfectament aplicables avui –i l’app del Servei Meteorològic Nacional, amb molt bon criteri, en va penjant una cada dia. Tot això es va perdent. Ningú no vigila les evolucions de les cuques, ni els dibuixos dels telaranys, ni la forma i disposició dels núvols, i encara menys té presents els consells del sant del dia. Com a molt, el dia de la Candelera encara resisteix, abduït cada vegada més per l’homòleg ianqui del dia de la marmota. En contrapartida, cada vegada hi ha més aplicacions de mòbil que, amb una miraculosa precisió, t’ensenyen per on passen bromes i precipitacions, i fins i tot vibren quan detecten que cau un llamp. No fan prediccions gaire bones –en això hi hem perdut, diria (però abans eren més generals i, per tant, sempre l’encertaven)–, però sí que dibuixen amb claredat com creixen i evolucionen els cumulonimbus, cap a on van les tempestes i on pot caure una senyora pedregada. I així ens passem les tardes amorrats al Windy, veient a la pantalla com el cel ens cau al damunt.